CAMARADA XIRINACS

Mi madre siempre me contaba que, cuando vivía en Barcelona, había un hombre, un sacerdote, que estaba todos los días, horas y horas, delante de la puerta de la cárcel, exigiendo la libertad de los presos políticos. Allí pudo encontrársele durante casi dos años, hasta la Amnistía. Era Lluís Maria Xirinacs.
Luchador infatigable por la liberación nacional y social de los Països Catalans y de todos los pueblos, candidato al premio nóbel de la paz, senador independiente e independentista, condenado en la Audiencia Nacional, y ante todo, digno representante de su Patria negada. Ha muerto de su propia mano. Se encontraba muy débil, eligió su final, ejerció intransferiblemente su soberanía. Dejó escrito:

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Amic Xirinacs, Que la tierra te sea leve.